Koko

Títol de l’edició francesa: Koko

Autora: Fumiyo Kono

Any: 2005 (publicació en tom; realment, en revista va publicar-se pels volts del 2000).

Nombre de Toms: 1

Estat: sense llicenciar i sense expectatives que mai ens arribi.

Traductors per a l’edició francesa: Julie i Yoshiaki Naruse

Informació: La Fumiyo Kono, de petita, va criar dos galls. Com que eren bastant violents (no només quan estaven junts, sinó també separats), no se’n va poder ocupar del tan bé com ella hauria volgut. Però de totes les experipencies poden treure-se’n aspectes positius i això és el que va fer l’autora: inspirant-se en els seus embolics amb els seus galls, va fer un manga de tall més o menys humorístic. I és que, aquesta obra, malgrat no ser-ho, fou publicada en una revista de yon-koma.

A França, a principis d’any, l’editorial Glénat va llançar una nova línia manga anomenada Kids, la qual fou estrenada per dos toms únics: aquest títol i una adaptació de Heidi per la Yumiko Igarashi (la dibuixant de ‘Candy Candy’).

Ressenya: Un dia, de camí a casa, la Yayoi es troba amb un gall adult. Acabarà per adoptar-lo i donar-li el nom de Koko. Junts viuran un munt d’esdeveniments d’allò més esbojarrats.

Si la memòria no em falla, aquest és el primer kodomo que llegeixo.  Tot i que els seus capítols són autoconclusius, manté una continuïtat que li dóna consistència a la història. Malgrat tot, i la pròpia autora ho reconeix, es deixen bastants fils sense lligar i, fins i tot, podria ser que la mangaka decidís continuar-la algun dia. Però bé, malgrat tot, no m’ha semblat gaire greu, ja que sempre s’ha de saber què et pot oferir un manga. I aquest manga en cap moment té la pretensió d’engrescar amb una trama complicada, sinó amb les diferents situacions que viu una nena gràcies a o per culpa del seu gall i les relacions que manté amb la gent que l’envolta. Responsabilitat, amistat i amor fraternal són alguns dels temes que toca amb molta sensibilitat i sempre vist des dels ulls d’un infant.

La Yayoi és un personatge amb un tarannà molt del típic protagonista de shonen: és una mica maldestre, té gran esperit de superació personal i posseix un bon cor. Malgrat totes les males jugades d’en Koko, manté una paciència de sant i ni en un sol moment es planteja abandonar-lo.

El dibuix m’ha semblat una delícia. Tot i que es pot considerar un deix naïf, està bastant detallat i aconsegueix transmetre totes les emocions que l’autora es proposa.

L’edició francesa, en un principi, sembla normaleta tirant a pobre: no té sobrecobertes ni pàgines a color i, a més la coberta, a part del blanc i el negre, només té dos colors. Però si ens hi fixem amb deteniment, aquest és un volum més alt que el tom estàndard i si el llegim… podem descobrir el gran treball que ha fet la Glénat francesa a l’hora de traduir les onomatopeies: just a sota de l’onomatopeia en japonès i ha afegit el seu equivalent francès tot mantenint la textura de l’original al màxim possible. D’aquesta manera, el dibuix no es veu pràcticament afectat i podem gaudir de la traducció de les onomatopeies (a les quals les editorials espanyoles no solen donar-los la importància que es mereixen) gairebé igual que els japonesos en gaudeixen a l’edició original. A més a més, a la punta dreta inferior de cada parell de pàgines hi ha un dibuixet. Si les pàgines es passen ràpid, obtenim un petita curta animació. Detalls com aquests dos últims són els que diferencien una edició mediocre d’una de memorable.

La traducció de les onomatopeies és per a treure's el barret, sí senyor.

El millor: La tendresa de les històries, el dibuix, la gran traducció de les onomatopeies de l’edició francesa i el fet que en l’edició francesa hagin mantigut la petita animació i hagin tingut la delicadesa de no entatxonar-m’hi els números de pàgina al damunt.

El pitjor: La història queda inconclusa. De totes maneres, això no té gaire importància en mangues com aquest.

Recomanació? Als amants de les històries tendres, però a la vegada senzilles i sense gaires pretensions.