L’anime del nou 3XL. Primeres impressions

Malgrat que no m’apassioni l’anime, em feia gràcia veure les estrenes de tres sèries diferents en un marge de temps tan minúscul. Sincerament, la meva primera impressió va ser una gran decepció. Poso la situació en context: el que a mi més m’agrada dels animes solen ser els openings i els endings i, dels animes doblats al català, els openings i els endings doblats en català. Sé que això a molts els pot semblar un sacrilegi, però és que no puc evitar-ho. Així doncs, portava jo des d’algun temps sabent que doblarien Death Note, Nana i Bleach en català i ja estava fet a la idea que també doblarien els openings i els endings (tot i que no sempre s’hagués donat, com foren els casos de DNA² i Kare Kano).

Bé, el que deia, havia buscat els openings i endings i la melodia ja em sonava bastant. Vaig estar durant dies preguntant-me com ho haurien fet, que si qui en doblaria algun el cantant pluriempleat per als openings de One Piece, si els de Nana sonarien cursis comparats amb els originals, etcètera. Així que estava jo expectant, davant de la televisió, quan va començar a sonar Asterisk… en japonès… i amb subtítols en català. No vaig anar corrents al mirall, però tinc per segur que la cara de gilipolles que se’m va quedar va ser de pel·lícula. Però bé, això ja em va preparar per a fer-me la idea que em passaria exactament el mateix amb Death Note i Nana.

No tot fou decepció, però. En aquests dos dies he pogut parar atenció en altres detalls no tan superficials. Em va sorprendre la qualitat d’animació en les tres sèries (fins aleshores només n’havia vist alguns openings i endings i de sobres és sabut que moltes vegades són d’allò més enganyosos), tot i que en el cas de Nana no m’acaba de fer el pes que els personatges tinguin, de vegades, el front quilomètric.

Evidentment, també em vaig fixar en el doblatge, el qual em sembla bastant bo i encertat tret de la veu d’en Ryuk, la qual me l’imaginava més aviat cavernosa. Això sí, m’ha sorprès gratament que en Bleach (en els altres dos no ho tinc clar; no ho he sabut apreciar) mantinguin l’accentuació japonesa pronunciant “I-chi-go” en comptes d'”I-chi-go” i “O-ri-hi-me“, en comptes d'”O-ri-hi-me”. La veritat és que em sona una mica estrany i tot. Val a dir, però, que en Nana, tot i escriure contínuament en els subtítols “Shoji”, ho pronuncien com “Soji”.

De les tres sèries, l’únic manga que es pugui dir que he llegit és Death Note. Dels altres dos… vaig llegir un dossier publicitari de Planeta de Nana i començar-me a llegir Bleach gràcies a una biblioteca, però només vaig aguantar mig tom, i no perquè trobés que el guió no m’agradés, sinó perquè no utilitzava correctament les possibilitats narratives que ofereixen el manga, la qual cosa feia que als meus ulls s’assemblés més a un fanzine amb un dibuix acceptable que a un manga professional. Bé, el cas, del poc que he pogut llegir de Bleach i Nana, les seves adaptacions a l’anime m’han semblat bé, així com la de Death Note.

M’ha agradat que els organitzadors no s’hagin decantat per reemetre Bola de Drac, que tot i que és una sèrie mítica, van repetir-la massa. Qui en sigui fan de veritat ja l’haurà vista les vegades que hagi volgut i més, encara.

D’altra banda, de les pel·lis que tenen programades, intentaré veure Sword of Stranger i potser també vegi Sky Crawlers tot i que ho dubto.

A veure’m si tot plegat ajuda a crear una mica de relleu generacional, que entre el fandom a Death Note, Bleach i Nana no els cal gens de publicitat, però fora d’aquest món els vindrà d’allò més bé, aquesta petita empenta.