Secret chaser

Traducció del títol: El caçador secret [no estic segur que sigui una traducció 100 % fidedigna]

Autora: Tamayo Akiyama

Any: 1999

Nombre de toms: 2

Estat: sense llicenciar i sense gaire expectatives que ens arribi

Traductora per a l’edició francesa: Nathalie Martínez

Informació: Si per alguna cosa pot sonar-te el nom de ‘Tamayo Akiyama’, segurament sigui perquè en el seu moment fou membre del col·lectiu CLAMP. De fet, havia arribat a ser-ne la veu cantant (i també dibuixant principal juntament amb la Mokona) i va ser l’última persona en deixar el grup. Des de la seva separació, doncs, ha anat fent mangues curts. Segons tinc entès, la seva obra més llarga en solitari consta només de 4 toms.

Ressenya:  En Tatsuro Shinozaki té dues professions: d’una banda és bisbe d’una església i, de l’altra, un detectiu privat que investiga casos paranormals amb els seus ajudants.

En un principi, aquesta trama podia donar molt de si pel simple fet que ambdues professions són totalment incompatibles, ja que això planeja un gran dilema: una persona així, sense revelar el secret de confessió a ningú, podria utilitzar a favor seu aquesta informació per a resoldre casos? En un moment donat de la investigació, li seria impossible no fer conjetures, la qual cosa donaria lloc a un seguit de dubtes per al capellà i detectiu.

La veritat, però, és que la autora no ha adoptat aquest rumb, sinó que fa que hi hagi gent que sàpiga que l’inofensiu bisbe és, a més, detectiu d’allò paranormal, i li proposi casos en el confessional. Això, personalment, em va matar. Com es pot desaprofitar un plantejament tan bo en una cosa tan estúpida? El detectiu pot tenir la seva pròpia agència i, mentre no hi és, la poden atendre els seus ajudants.

D’altra banda, el detectiu va esborrant la memòria a la gent segons creu convenient. Si es tractés de personatges que no tornen a sortir, ho entendria, però és que li ho fa a personatges principals! Als seus propis ajudants! Així com se suposa que han d’evolucionar? En agafar aquesta feina, ja sabien que es podien endur molts ensurts, així que no trobo correcte que aquest detectiu de pa sucat amb oli utilitzi els seus dons d’hipnotisme a tort i a dret.

Aix, com de genial arribo a ser jo i que ximplets que són els meus ajudants.

A més a més, la majoria dels casos són avorrits a més no poder i, per un que sembla més o menys interessant (i que dura ni més ni menys que tres capítols), no el vaig acabar d’entendre per dificultats lingüístiques. Això últim, ho reconec, no és culpa de l’autora, sinó problema meu, però va fer que l’única part de la lectura que m’hauria entretingut em semblés tan tediosa com la resta.

I bé… el final no és ni obert ni tancat. Simplement, no es pot catal·logar com a tal. Jo per mi que van cancel·lar la sèrie per baixa puntuació o quelcom per l’estil, sinó, no s’entén.

El dibuix d’aquesta obra recorda vagament a l’antic del de les CLAMP, tot i que presenta un aspecte més descuidat.

Pel que fa a l’edició francesa, val a dir que és bastant correcta i val la pena destacar que cada tom conté unes pàgines a color.

Pros:

• És una sèrie curta.

Contres:

• No s’explota el potencial de la sèrie.
• Els personatges són irremediablement plans.
• Hi ha dos personatges que poden arribar-se a confondre’s entre ells de tant com s’assemblen.

Recomanable? Només si ets un fan insaciable de les CLAMP i estàs fet a proba de decepcions.