Fanzines III: la reconciliació

Al final, vaig adquirir ni més ni menys que 3 fanzines al passat Saló del Manga. He de reconèixer que la seva lectura va fer que em reconciliés amb aquest món i veiés que hi ha gent que sí que fa la feina ben feta.

Un d’ells era d’històries curtes fetes per diversos autors. Evidentment, en aquesta mena de recopilacions la qualitat és bastant irregular, però complia amb les meves exigències bàsiques: les històries s’entenien i no en recordo cap falta. És més, fins i tot una història de gran qualitat, amb un dibuix i una narració bons.

Els dos altres eren toms únics fets per un sol autor, amb tota la feinada que comporta. En el primer, en destaca el dibuix; fins i tot, al principi hi té una galeria d’imatges a color. Tot un orgasme òptic. La història és bastant fluixa, però s’entén. El segon és el meu fanzine preferit. L’estil del grafisme recorda molt al de l’obra original i he de dir que mentre d’aquesta no me’n queda massa bon record, aquest fanzine, que li ret homenatge, el vaig gaudir bastant. L’evolució dels personatges és considerable i l’autor transmet tot allò que pretén, ja sigui a través de paraules o del dibuix.

Després d’aquesta experiència, doncs, només em queda una cosa a dir: llarga vida als fanzines!

Més fanzines, més trolleig

Renoi! Cal que em posi a parlar de fanzines perquè, al cap de dos dies, surti una notícia relacionada amb el tema.

Pel que es veu, ha nascut una iniciativa que pretén crear l’equivalent del Comiket a Espanya.

En certa entrada, de cert blog, el qual porta la veu cantant d’aquest assumpte, es maleeix el mercat Espanyol i bé, és una mica el de sempre amb la gent que ràbia amb el tema de les editorials que cancel·len o no llicencien, però amb el tema dels fanzines. Abans de res, però, se’ns il·lustra el post amb un seguit de fotografies tot reivindicant que en territori espanyol existeixen fanzines bons. En una d’elles apareix la portada de Poker Stars. I és precisament aquest un dels que jo tinc en què una de les històries està sense concloure i l’autor promet que la resta la penjarà a internet ‘pròximament’. Sí, ja, clar. Et felicito, fill.

Ja posats, seguim criticant Poker Stars. Un altre tema a tocar és el de l’ortografia. Signes de puntuació que manquen, accents mal posats o inexistents… I altres perles.

La portada i la primera història d’aquest fanzine són de la KawaiiDream, una noia que ara es troba immersa en un projecte per a l’editorial Nowevolution (d’aquesta, ja en parlaré un altre dia). La meva opinió sobre la feina d’aquesta xicota és que per molt bufones que puguin ser algunes de les seves il·lustracions a color, encara ha de millorar molt el seu dibuix (i no ho dic només amb el citat fanzine a la mà, sinó havent-me mirat pàgines de mostra del seu projecte actual) i la història no està ben narrada. En el que sigui típica o no, no m’hi ficaré, però el mínim que jo demano als fanzines, és que s’entenguin. Tan difícil resulta?

Bé, no parlaré de més aspectes que em desagraden de Poker Stars perquè tampoc és qüestió de ficar-m’hi en excés. Diré, per contra, que l’única història passable és del Sebastià Riera, un noi que actualment està preparant Shinto, una obra que serà publicada per Ediciones Babylon. Potser el nom d’aquest bon home no us soni de gaire, però i si dic que es tracta de l’autor de Haruto? Potser ara l’ubiqueu. La història, As de Picas, no és per a llançar coets, però si més no té un dibuix acceptable, s’entén, està ben narrada i, a més a més, té tocs d’humor que et treuen algun somriure.

Val a dir també que aquest fanzine té algunes il·lustracions d’autors convidats que eclipsen els de les històries dels col·laboradors.

En el post es pregunta què s’està fent malament (a part que el mercat –tant editors com compradors– confiï més en els productes estrangers que no pas en els autòctons). Jo t’ho diré fent síntesi del que he esmentat fins ara:

-Hi ha fanzines que contenen històries inconcluses. L’autor et promet que en penjarà el final a internet, però saps que la probabilitat que ho faci és de menys de l’1 %. És com quan li dones el telèfon a una noia preciosa i et diu, amb un somriure als llavis, que ja et trucarà.

-Molts fanzines, en ser d’autoria compartida (no és el mateix dibuixar 10 pàgines que dibuixar-ne 100, ni tampoc costejar tot el que val una tirada a repartir-ne l’import entre diverses persones), tenen una qualitat irregular: pots topar-te amb històries passables o, fins i tot que t’agradin bastant, i, a la vegada, bodris en el mateix tom. En això, són pitjors que els toms únics d’històries curtes.

-La pèsima ortografia fa que la gent ho trobi com un producte que no s’ha de prendre seriosament.

D’altra banda, i ja des d’un angle més personal, un altre tema que no m’agrada dels fanzines és que, de moment, no n’he vist cap en català. L’única esperança que he arribat a tenir de veure’n va ser quan una vegada, en Kôjiro, el creador del Jamésquemort Animésque, va comentar que potser per al proper Saló recopilaria en un fanzine les historietes de la secció Otaku Qüestions, algunes d’elles prou enginyoses, per cert. Malgrat tot, ara per a ara, el veig molt més centrat en el seu projecte de fer el primer anime en català que no pas en el manga i els fanzines. Si a això li sumem el fet que si aquest ComiketEs algun dia arriba a fer-se, serà, probablement a Madrid, la qual cosa redueix no només les possibilitats de veure fanzines en català, sinó en cap altre llengua de l’Estat, sigui oficial o no.

Tot plegat, resulta una ironia; d’una banda diuen que pretenen potenciar la creació de fanzines dins d’Espanya i, de l’altra, contesten als tweets dels sud-americans de parla hispana dient que no hi ha problema amb què hi participin, la qual cosa per a mi no resulta cap inconvenient. Això sí: em sembla una hipocresia perquè no estan dient el que realment pretenen fer. Que diguin que volen més fanzines en castellà i una convenció decent per a ells. Que tingui lloc aquest Comiket a l’Amèrica llatina, que en són molts més que nosaltres i, sobretot, més apassionats amb l’afició. Digueu-me sinó quants fansubs espanyols hi ha per habitant i quants de sud-americans, per posar un exemple.

Això és així hi ha gent que té en ment el pensament “Un estat, una llengua”, la qual cosa no té per què ésser certa.

Els fanzines i el Saló del Manga

Detesto els fanzines. Amb tota l’ànima. Em semblen una total i absoluta presa de pèl. Si més no, els que he anat adquirint. Estan plens de faltes, mal redactats i a moltes històries és difícil seguir-los el fil perquè no estan ben estructurades. De veritat, costa tant fer les coses bé? No em queixaré del dibuix ni de l’edició, però, si més no, amb la de voluntaris que compta cada número, podria haver-n’hi algun que vigilés l’ortografia i la sintaxi. On fallen aquests dos aspectes, la resta cau pel seu propi pes.

Una altra cosa que em treu de polleguera és que en la meitat dels fanzines que he comprat hi ha, com a mínim, una història inconclusa al ‘final’ de la qual s’especifica que l’acabament serà penjat ‘pròximament’ a internet. Això, senyors, és de persones gens serioses (que, precisament, demanen que se’ls prenguin seriosament, ai, que m’agafa el riure) i, en els casos que a mi m’ha tocat, d’allò més mentideres. Fa mesos i mesos que vaig comprar l’últim fanzine i encara estic esperant que em pengin les continuacions que em deuen. Em sento vilment enganyat. Si no han d’acabar la història, o bé que ho diguin clarament o bé que no l’afegeixin al número, però que no em vinguin amb sopars de duro.

Sobre les llicències del proper Saló del Manga ja dic d’entrada que no me n’interessa cap:

-Shônens que tendeixen a allargar-se fins a l’infinit.

-Mangues eròtics que t’ensenyen i t’ensenyen i… poff! la part més interessant te l’has d’imaginar. Pel moment, no he trobat cap hentai que em faci el pes, però constato que sento tírria envers els ecchi i el fanservice en general pel motiu que he comentat abans. Només se’n salven les il·lustracions a color.

-Un manga de les CLAMP del segle XXI. Amb això, ja queda tot dit. Van ser grans en un passat, avui dia podrien haver esdevingut pesos pesats, però es van conformar amb la mediocritat.

-Un manga del senyor Misturu Adachi. Entre que els spokons no em fan el pes, que la part de comèdia de les seves obres d’aquest mangaka no em sembla ben duta i que la fisonomia no la porta gaire per la mà, em sembla un autor de tants.  Reprodueixo aquí un comentari políticament incorrecte fet per un troll en un blog d’admiradors de l’Adachi que en el seu moment em va fer gràcia i encara ara me’n continua fent: Y el tema crossover, oye, Mxxxx, ¿te imaginas a Adachi haciendo una obra con los protas de todas sus obras? ¡Sería como los libros de Wally, pero a la inversa! “Encuentra al intruso en esta guerra de clones”

-Un manga d’en Suehiro Maruo. Aquest, comprar-lo no, però si me’l deixés algú, doncs potser m’animaria a llegir-lo. Les obres d’aquest home van bé aquells dies en què sents que tens el món en contra, que tot és una merda i que la gent que t’envolta no val la pena. T’ensenya que podria ser pitjor i, a la vegada carrega, contra la humanitat de forma desmesurada. Malgrat que el meu estómac em maleeix, després de la lectura de mangues d’aquest estil, el meu esperit es relaxa una mica i ja no em sento tan violent.

-Un spokon de futbol. En general, els spokons m’avorreixen i, si a més està dirigit a nens, ja ni t’explico. Ara per ara, l’únic spokon que m’interessa és Ashita no Joe i aquest és bastant més improbable veure’l publicat per aquí (i menys en català). Pel moment, he llegit el primer tom de l’edició francesa i he de dir que ha superat completament les meves expectatives i això que, d’entrada, ja eren altes.

-Un seinen llarg de nassos que no se sap quan acabarà perquè sembla que l’autor no té definit el final i, a més, es tira mesos jugant a The Idol Master entre tom i tom.

-La reedició d’un manga dels mangues més o menys antics dels quals, degut a certes lectures entre línees, se n’han fet més fanzines yaoi (encara he de trobar un yaoi en què un dels dos membres de la parella no sembli pertànyer al sexe contrari). No sé si val la pena o no, però tinc molts prejudicis en la seva contra.

-Esgues diversos que no em criden l’atenció.

Davant de tot aquest panorama, en un principi, no anava a comprar-m’hi cap novetat; simplement aprofitaria per trobar-me amb gent magnífica i, de pas, aprofitar-me dels saldos que últimament pul·lulen per aquests esdeveniments. Però resulta que, ironies de la vida, surt un nou fanzine que m’interessa i jo, masoquista de mi, probablement me’l compraré. Els donaré el meu vot de confiança malgrat que, o potser precisament per això, a aquest grup mai li he comprat res de res. Espero no haver-me’n de penedir.