Sekishoku Elegy

Títol de l’edició espanyola: Elegía Roja

Autor: Seiichi Hayashi

Anys: 1970 i 1971

Nombre de toms: 1

Estat: publicada per Ponent Mon, descatalogada i redistribuïda a un preu irrisori.

Traductor: Víctor Illera Kanaya

Informació: Quan el gekiga es trobava en el seu moment estel·lar, el Seiichi Hayashi va participar amb aquest manga en l’extinta Garo, la revista de referència per als seguidors d’aquest moviment. L’any 2000 se’n va fer una nova edició i el 2007 en va sortir a la venta una OVA.

Ressenya: Quan vaig acabar de llegir aquest tom per primera vegada, tenia maldecap i no sabia ben bé  definir la història. Va ser a la segona relectura que, més o menys, vaig acabar enxampant-li la dinàmica.

El manga alternatiu moltes vegades és difícil d’entendre i no saps per on agafar-lo. La narrativa d’aquesta obra està carregada de simbolisme i, tot i que hi ha algunes referències occidentals, el distanciament cultural no ajuda pas a ficar-s’hi de ple. Sortosament, la història és senzilleta i té una trama principal ben definida: els problemes de parella de l’Ichiro i la Sachiko degut a l’obsessió de ser mangaka del primer.

Malgrat la primera impressió, es pot dir que aquest manga m’ha agradat. Fet i fet, em motivo molt amb aquesta mena de reptes i li dono voltes i més voltes al tema. M’encanta després la sensació d’haver entès quelcom i entrar en una mena d’il·luminació.

Exemple de l'omnipresent simbolisme.

Aquest manga, per sobre de tot, transmet els sentiments de frustració i solitud com pocs. Però no només es queda aquí, sinó que realitza un seguit de crítiques socials, algunes més subtils que d’altres com poden ser: a la Garo (la revista on es publicava aquest manga i, precisament per això, em va estranyar), a les feministes japoneses quan es casaven i, sobretot, als joves, que donem massa importància a banalitats i se’ns passa per alt allò que realment és transcendent.

Una cosa que m’ha sorprès moltíssim és l’època en què es va realitzar aquesta obra. El dibuix no ha envellit gens; és súper-actual! Si m’haguessin dit que es va fer l’any passat, m’ho hauria cregut i tot.

La traducció és bastant correcta, però té alguns defectes de traductor automàtic, com pot ser atorgar gènere masculí a quelcom femení, la qual cosa em feu lleugerament més difícil comprendre l’obra. Aquests detalls et deixen descol·locat. Per la resta bé, però.

L’edició és totalment estàndard i si en tinc alguna queixa és pel preu al que va sortir a la venta i perquè els de Ponent Mon no s’han dignat a posar cap mena de reportatge al final. Sí, ja sé que l’editorial no hi està obligada, però amb un manga tan estrambòtic com aquest, hauria estat de gran ajuda per a poder acostar-se una mica més a la seva escència.

Compte amb els mangakes. Tenen portals dimensionals a les mans.

D’altra banda, m’agradaria fer esment sobre que no puc arribar a comprendre com Ponent Mon va decidir arriscar-se amb una obra com aquesta i publicar-la en aquesta edició tan discreta (i amb aquest preu abusiu). Segons el meu punt de vista, diversos factors la converteixen en el súmmum de la no-comercialitat. De cara als aficionats al manga, el dibuix no resulta gens atractiu i el nom de l’autor és completament desconegut. De cara als aficionats de còmic americà-europeu, que són els principals consumidors dels mangues editats per Ponent Mon,  està editat en sentit de lectura original (la qual cosa, per a mi, suposa un al·licient) i el tom és rematadament baix pel que estan acostumats. A més, puc afegir que per la portada, aquesta obra podria passar més aviat per un llibre que no pas per un còmic, la qual cosa no ajuda en absolut. I, evidentment, tampoc ajuda el fet que l’edició fos més aviat normaleta i es posés originalment a la venta per 15 €. Jo, sincerament, mai hauria pagat aquest preu per aquesta obra, ni tan sols ara, que sé que m’agrada, perquè, si bé amaga un elevat talent, no és el millor que he llegit. Ni tan sols dins de l’excentricitat en què es mou.

Pros:

• Et fa trencar-te una mica el cap i treure-li la pols a les neurones.
• L’última pàgina és pura catarsi.

Contres:

• A vegades, fins i tot després de vàries relectures, la narració resulta una mica confusa.

Recomanable a tot aquell que adori el manga gafapasta i alternatiu.

Shiroi Heya no Futari

Traducció del títol: La parella de l’habitació blanca

Autora: Ryoko Yamagishi

Any: 1971

Nombre de toms: 1

Estat: sense llicenciar i sense expectatives que mai ens arribi.

Informació: Tot i que pugui sonar estrany, el yuri va sorgir en les publicacions shoujo. En aquella època, seguia els tòpics marcats per les novel·les conegudes com Class S, de principis del segle XX. La màxima exponent d’aquest tipus d’escrits fou la Nobuko Yoshiya. Aquests tòpics encara a dia d’avui s’utilitzen en algunes obres del gènere. Alguns d’ells són: les protagonistes de la relació amorosa són una noia més aviat masculina i amb caràcters adults i una altra femenina i més infantil, l’acció té lloc en un internat femení o quelcom anàleg i el típic final tràgic que ve a dir que l’amor entre dones, si es dóna, ha de ser quelcom de caràcter transitori.

No fou fins els anys setanta, quan la generació del 24 va implantar-se en el mercat del manga, que va aparèixer-hi el yuri de la mà de la Ryoko Yamagishi amb Shiroi Heya no Futari.

Ressenya: Quan la Resine decideix anar-se’n a estudiar a un internat no sap que li tocarà compartir habitació amb la Simone, una noia malcarada i arrogant, amb qui no acaba d’intimar. Arribaran elles dues a congeniar algun dia?

Tot i que aquest manga en si és curt i hi ha alguns aspectes no del tot perfilats, les personalitats de les dues protagonistes, tan diferents, estan d’allò més ben definides. Mentre que l’una és minyona, agradable i responsable, l’altra és arisca, malgirvada i, simplement, va a la seva.

La Resine i la Simone fan coneixença.

Inevitablement, entre elles sorgeix l’amor, però cadascuna se’l pren d’acord amb el seu tarannà. La Simone s’hi entrega sense reserves; ella sempre ha viscut segons millor li ha semblat, sense preocupar-se de què dirà la gent. En canvi, la Resine alberga els seus dubtes. És d’aquelles persones que fa el que la societat n’espera.

Pros:

• La personalitat tan ben definida de les protagonistes.
• Obra precursora del yuri.
• El final. Sencillament, magistral.

Contres:

• En general, els esdeveniments se succeeixen amb massa rapidesa, com si l’autora hagués tingut pressa per acabar la història.

Recomanable a aquells que els apassioni el shoujo antic i/o que desitgin conèixer els orígens del yuri.