Fanzines III: la reconciliació

Al final, vaig adquirir ni més ni menys que 3 fanzines al passat Saló del Manga. He de reconèixer que la seva lectura va fer que em reconciliés amb aquest món i veiés que hi ha gent que sí que fa la feina ben feta.

Un d’ells era d’històries curtes fetes per diversos autors. Evidentment, en aquesta mena de recopilacions la qualitat és bastant irregular, però complia amb les meves exigències bàsiques: les històries s’entenien i no en recordo cap falta. És més, fins i tot una història de gran qualitat, amb un dibuix i una narració bons.

Els dos altres eren toms únics fets per un sol autor, amb tota la feinada que comporta. En el primer, en destaca el dibuix; fins i tot, al principi hi té una galeria d’imatges a color. Tot un orgasme òptic. La història és bastant fluixa, però s’entén. El segon és el meu fanzine preferit. L’estil del grafisme recorda molt al de l’obra original i he de dir que mentre d’aquesta no me’n queda massa bon record, aquest fanzine, que li ret homenatge, el vaig gaudir bastant. L’evolució dels personatges és considerable i l’autor transmet tot allò que pretén, ja sigui a través de paraules o del dibuix.

Després d’aquesta experiència, doncs, només em queda una cosa a dir: llarga vida als fanzines!

Més fanzines, més trolleig

Renoi! Cal que em posi a parlar de fanzines perquè, al cap de dos dies, surti una notícia relacionada amb el tema.

Pel que es veu, ha nascut una iniciativa que pretén crear l’equivalent del Comiket a Espanya.

En certa entrada, de cert blog, el qual porta la veu cantant d’aquest assumpte, es maleeix el mercat Espanyol i bé, és una mica el de sempre amb la gent que ràbia amb el tema de les editorials que cancel·len o no llicencien, però amb el tema dels fanzines. Abans de res, però, se’ns il·lustra el post amb un seguit de fotografies tot reivindicant que en territori espanyol existeixen fanzines bons. En una d’elles apareix la portada de Poker Stars. I és precisament aquest un dels que jo tinc en què una de les històries està sense concloure i l’autor promet que la resta la penjarà a internet ‘pròximament’. Sí, ja, clar. Et felicito, fill.

Ja posats, seguim criticant Poker Stars. Un altre tema a tocar és el de l’ortografia. Signes de puntuació que manquen, accents mal posats o inexistents… I altres perles.

La portada i la primera història d’aquest fanzine són de la KawaiiDream, una noia que ara es troba immersa en un projecte per a l’editorial Nowevolution (d’aquesta, ja en parlaré un altre dia). La meva opinió sobre la feina d’aquesta xicota és que per molt bufones que puguin ser algunes de les seves il·lustracions a color, encara ha de millorar molt el seu dibuix (i no ho dic només amb el citat fanzine a la mà, sinó havent-me mirat pàgines de mostra del seu projecte actual) i la història no està ben narrada. En el que sigui típica o no, no m’hi ficaré, però el mínim que jo demano als fanzines, és que s’entenguin. Tan difícil resulta?

Bé, no parlaré de més aspectes que em desagraden de Poker Stars perquè tampoc és qüestió de ficar-m’hi en excés. Diré, per contra, que l’única història passable és del Sebastià Riera, un noi que actualment està preparant Shinto, una obra que serà publicada per Ediciones Babylon. Potser el nom d’aquest bon home no us soni de gaire, però i si dic que es tracta de l’autor de Haruto? Potser ara l’ubiqueu. La història, As de Picas, no és per a llançar coets, però si més no té un dibuix acceptable, s’entén, està ben narrada i, a més a més, té tocs d’humor que et treuen algun somriure.

Val a dir també que aquest fanzine té algunes il·lustracions d’autors convidats que eclipsen els de les històries dels col·laboradors.

En el post es pregunta què s’està fent malament (a part que el mercat –tant editors com compradors– confiï més en els productes estrangers que no pas en els autòctons). Jo t’ho diré fent síntesi del que he esmentat fins ara:

-Hi ha fanzines que contenen històries inconcluses. L’autor et promet que en penjarà el final a internet, però saps que la probabilitat que ho faci és de menys de l’1 %. És com quan li dones el telèfon a una noia preciosa i et diu, amb un somriure als llavis, que ja et trucarà.

-Molts fanzines, en ser d’autoria compartida (no és el mateix dibuixar 10 pàgines que dibuixar-ne 100, ni tampoc costejar tot el que val una tirada a repartir-ne l’import entre diverses persones), tenen una qualitat irregular: pots topar-te amb històries passables o, fins i tot que t’agradin bastant, i, a la vegada, bodris en el mateix tom. En això, són pitjors que els toms únics d’històries curtes.

-La pèsima ortografia fa que la gent ho trobi com un producte que no s’ha de prendre seriosament.

D’altra banda, i ja des d’un angle més personal, un altre tema que no m’agrada dels fanzines és que, de moment, no n’he vist cap en català. L’única esperança que he arribat a tenir de veure’n va ser quan una vegada, en Kôjiro, el creador del Jamésquemort Animésque, va comentar que potser per al proper Saló recopilaria en un fanzine les historietes de la secció Otaku Qüestions, algunes d’elles prou enginyoses, per cert. Malgrat tot, ara per a ara, el veig molt més centrat en el seu projecte de fer el primer anime en català que no pas en el manga i els fanzines. Si a això li sumem el fet que si aquest ComiketEs algun dia arriba a fer-se, serà, probablement a Madrid, la qual cosa redueix no només les possibilitats de veure fanzines en català, sinó en cap altre llengua de l’Estat, sigui oficial o no.

Tot plegat, resulta una ironia; d’una banda diuen que pretenen potenciar la creació de fanzines dins d’Espanya i, de l’altra, contesten als tweets dels sud-americans de parla hispana dient que no hi ha problema amb què hi participin, la qual cosa per a mi no resulta cap inconvenient. Això sí: em sembla una hipocresia perquè no estan dient el que realment pretenen fer. Que diguin que volen més fanzines en castellà i una convenció decent per a ells. Que tingui lloc aquest Comiket a l’Amèrica llatina, que en són molts més que nosaltres i, sobretot, més apassionats amb l’afició. Digueu-me sinó quants fansubs espanyols hi ha per habitant i quants de sud-americans, per posar un exemple.

Això és així hi ha gent que té en ment el pensament “Un estat, una llengua”, la qual cosa no té per què ésser certa.

Els fanzines i el Saló del Manga

Detesto els fanzines. Amb tota l’ànima. Em semblen una total i absoluta presa de pèl. Si més no, els que he anat adquirint. Estan plens de faltes, mal redactats i a moltes històries és difícil seguir-los el fil perquè no estan ben estructurades. De veritat, costa tant fer les coses bé? No em queixaré del dibuix ni de l’edició, però, si més no, amb la de voluntaris que compta cada número, podria haver-n’hi algun que vigilés l’ortografia i la sintaxi. On fallen aquests dos aspectes, la resta cau pel seu propi pes.

Una altra cosa que em treu de polleguera és que en la meitat dels fanzines que he comprat hi ha, com a mínim, una història inconclusa al ‘final’ de la qual s’especifica que l’acabament serà penjat ‘pròximament’ a internet. Això, senyors, és de persones gens serioses (que, precisament, demanen que se’ls prenguin seriosament, ai, que m’agafa el riure) i, en els casos que a mi m’ha tocat, d’allò més mentideres. Fa mesos i mesos que vaig comprar l’últim fanzine i encara estic esperant que em pengin les continuacions que em deuen. Em sento vilment enganyat. Si no han d’acabar la història, o bé que ho diguin clarament o bé que no l’afegeixin al número, però que no em vinguin amb sopars de duro.

Sobre les llicències del proper Saló del Manga ja dic d’entrada que no me n’interessa cap:

-Shônens que tendeixen a allargar-se fins a l’infinit.

-Mangues eròtics que t’ensenyen i t’ensenyen i… poff! la part més interessant te l’has d’imaginar. Pel moment, no he trobat cap hentai que em faci el pes, però constato que sento tírria envers els ecchi i el fanservice en general pel motiu que he comentat abans. Només se’n salven les il·lustracions a color.

-Un manga de les CLAMP del segle XXI. Amb això, ja queda tot dit. Van ser grans en un passat, avui dia podrien haver esdevingut pesos pesats, però es van conformar amb la mediocritat.

-Un manga del senyor Misturu Adachi. Entre que els spokons no em fan el pes, que la part de comèdia de les seves obres d’aquest mangaka no em sembla ben duta i que la fisonomia no la porta gaire per la mà, em sembla un autor de tants.  Reprodueixo aquí un comentari políticament incorrecte fet per un troll en un blog d’admiradors de l’Adachi que en el seu moment em va fer gràcia i encara ara me’n continua fent: Y el tema crossover, oye, Mxxxx, ¿te imaginas a Adachi haciendo una obra con los protas de todas sus obras? ¡Sería como los libros de Wally, pero a la inversa! “Encuentra al intruso en esta guerra de clones”

-Un manga d’en Suehiro Maruo. Aquest, comprar-lo no, però si me’l deixés algú, doncs potser m’animaria a llegir-lo. Les obres d’aquest home van bé aquells dies en què sents que tens el món en contra, que tot és una merda i que la gent que t’envolta no val la pena. T’ensenya que podria ser pitjor i, a la vegada carrega, contra la humanitat de forma desmesurada. Malgrat que el meu estómac em maleeix, després de la lectura de mangues d’aquest estil, el meu esperit es relaxa una mica i ja no em sento tan violent.

-Un spokon de futbol. En general, els spokons m’avorreixen i, si a més està dirigit a nens, ja ni t’explico. Ara per ara, l’únic spokon que m’interessa és Ashita no Joe i aquest és bastant més improbable veure’l publicat per aquí (i menys en català). Pel moment, he llegit el primer tom de l’edició francesa i he de dir que ha superat completament les meves expectatives i això que, d’entrada, ja eren altes.

-Un seinen llarg de nassos que no se sap quan acabarà perquè sembla que l’autor no té definit el final i, a més, es tira mesos jugant a The Idol Master entre tom i tom.

-La reedició d’un manga dels mangues més o menys antics dels quals, degut a certes lectures entre línees, se n’han fet més fanzines yaoi (encara he de trobar un yaoi en què un dels dos membres de la parella no sembli pertànyer al sexe contrari). No sé si val la pena o no, però tinc molts prejudicis en la seva contra.

-Esgues diversos que no em criden l’atenció.

Davant de tot aquest panorama, en un principi, no anava a comprar-m’hi cap novetat; simplement aprofitaria per trobar-me amb gent magnífica i, de pas, aprofitar-me dels saldos que últimament pul·lulen per aquests esdeveniments. Però resulta que, ironies de la vida, surt un nou fanzine que m’interessa i jo, masoquista de mi, probablement me’l compraré. Els donaré el meu vot de confiança malgrat que, o potser precisament per això, a aquest grup mai li he comprat res de res. Espero no haver-me’n de penedir.

ABFenix i el ‘tu quoque’

Veig a Misión Tokyo que parlen d’ABFenix i que la pròpia distribuidora ha deixat el següent comentari al mencionat post:

“Buenas todos.

Es un placer contactar con vosotros.
Aclarar tan sólo dos puntos:

-La distribución es totalmente legal, pues las exportaciones/importaciones están a la orden del día.

-TODAS las editoriales españolas venden desde hace años sus ediciones en países como Argentina y Mexico. Por lo tnto, es EXACTAMENTE lo mismo que esto, pero al revés.

Gracias por la atención y que disfrutéis de las colecciones!”

La veritat és que em sembla una argumentació d’allò més pobra.

Sobre el primer punt: una cosa és una exportació/importació, que consisteix en què et comprin/compris un determinat producte, pagant la part compradora els respectius gastos d’enviament, tret que s’hagi estipulat el contrari. Una altra cosa ben diferent és que una editorial/distribuidora que NO té dret a distribuir un determinat material per un territori faci el que li doni la gana. I sinó, feu-li un cop d’ull al cas Clover, en què va arribar a intervenir l’editorial japonesa. A més, en el suposat cas que les exportacions/importacions fossin il·legals, això no dóna dret a aquesta entitat a cometre actes prohibits per la llei/ el contracte signat amb l’altra part.

En quant al segon punt, ve a ser una mica el que he dit a l’última part del primer. Si algú fa quelcom que no li és permès, una altra persona no es pot emparar en això per tal de fer el mateix. El que s’ha de fer és emprendre accions legals contra el primer. Però bé, ja s’ho trobarà, aquesta distribuidora. Si cap editorial espanyola no tingués cap mena de dret (o no tingués pensat adquirir-lo) sobre les sèries que pensa distribuir, potser es faria la vista grossa. Però resulta que pensa sur a les botigues Las aventuras de Dai/Fly, que, per molt que ens pugui pesar, està licenciada per Planeta deAgostini i, si li toquen gaire els nassos, pot arribar a enfonsar a aquesta distribuidora, o, si més no, emmerdar-la bastant a base de pleits. Planeta no és una editorial petita, precisament. Jo no m’arriscaria gaire a tocar-li el boraviu.

Una entrada… d’això… “diferent”

Senyors, us felicito. M’heu enxampat.

Aquest és un shôjo diferent.

Si no llegeixo gaire shôjo no és perquè tots siguin ensucrats,

Això també és un shôjo diferent.

ni perquè la història sigui predible,

o directament ni en tinguin,

Oi que no endevineu com és aquest shôjo? Exacte, DIFERENT.

ni perquè en molts d’ells es pugui confondre clarament els personatges masculins amb individus del sexe contrari i això fagi que em vulgui donar cops contra la paret,

A veure'm si resulta que "diferent" és un subgènere del shôjo i jo no ho sabia...

ni tampoc perquè, simplement, es passin el dia ensenyant-nos col·legiales amb els seus uniformes de monja.

Recoi! Sembla que a Espanya tinguem l'exclusiva dels shôjos diferents!

No. És perquè tots són tan diferents entre ells, que em faig un embolic i m’acaben semblant, en definitiva, clònics.

X també és diferent, però no és pornogràfic. Llàstima...

Nihil novi sub sole, benvolguts lectors. Nihil nove sub sole.

Secret chaser

Traducció del títol: El caçador secret [no estic segur que sigui una traducció 100 % fidedigna]

Autora: Tamayo Akiyama

Any: 1999

Nombre de toms: 2

Estat: sense llicenciar i sense gaire expectatives que ens arribi

Traductora per a l’edició francesa: Nathalie Martínez

Informació: Si per alguna cosa pot sonar-te el nom de ‘Tamayo Akiyama’, segurament sigui perquè en el seu moment fou membre del col·lectiu CLAMP. De fet, havia arribat a ser-ne la veu cantant (i també dibuixant principal juntament amb la Mokona) i va ser l’última persona en deixar el grup. Des de la seva separació, doncs, ha anat fent mangues curts. Segons tinc entès, la seva obra més llarga en solitari consta només de 4 toms.

Ressenya:  En Tatsuro Shinozaki té dues professions: d’una banda és bisbe d’una església i, de l’altra, un detectiu privat que investiga casos paranormals amb els seus ajudants.

En un principi, aquesta trama podia donar molt de si pel simple fet que ambdues professions són totalment incompatibles, ja que això planeja un gran dilema: una persona així, sense revelar el secret de confessió a ningú, podria utilitzar a favor seu aquesta informació per a resoldre casos? En un moment donat de la investigació, li seria impossible no fer conjetures, la qual cosa donaria lloc a un seguit de dubtes per al capellà i detectiu.

La veritat, però, és que la autora no ha adoptat aquest rumb, sinó que fa que hi hagi gent que sàpiga que l’inofensiu bisbe és, a més, detectiu d’allò paranormal, i li proposi casos en el confessional. Això, personalment, em va matar. Com es pot desaprofitar un plantejament tan bo en una cosa tan estúpida? El detectiu pot tenir la seva pròpia agència i, mentre no hi és, la poden atendre els seus ajudants.

D’altra banda, el detectiu va esborrant la memòria a la gent segons creu convenient. Si es tractés de personatges que no tornen a sortir, ho entendria, però és que li ho fa a personatges principals! Als seus propis ajudants! Així com se suposa que han d’evolucionar? En agafar aquesta feina, ja sabien que es podien endur molts ensurts, així que no trobo correcte que aquest detectiu de pa sucat amb oli utilitzi els seus dons d’hipnotisme a tort i a dret.

Aix, com de genial arribo a ser jo i que ximplets que són els meus ajudants.

A més a més, la majoria dels casos són avorrits a més no poder i, per un que sembla més o menys interessant (i que dura ni més ni menys que tres capítols), no el vaig acabar d’entendre per dificultats lingüístiques. Això últim, ho reconec, no és culpa de l’autora, sinó problema meu, però va fer que l’única part de la lectura que m’hauria entretingut em semblés tan tediosa com la resta.

I bé… el final no és ni obert ni tancat. Simplement, no es pot catal·logar com a tal. Jo per mi que van cancel·lar la sèrie per baixa puntuació o quelcom per l’estil, sinó, no s’entén.

El dibuix d’aquesta obra recorda vagament a l’antic del de les CLAMP, tot i que presenta un aspecte més descuidat.

Pel que fa a l’edició francesa, val a dir que és bastant correcta i val la pena destacar que cada tom conté unes pàgines a color.

Pros:

• És una sèrie curta.

Contres:

• No s’explota el potencial de la sèrie.
• Els personatges són irremediablement plans.
• Hi ha dos personatges que poden arribar-se a confondre’s entre ells de tant com s’assemblen.

Recomanable? Només si ets un fan insaciable de les CLAMP i estàs fet a proba de decepcions.

Sekishoku Elegy

Títol de l’edició espanyola: Elegía Roja

Autor: Seiichi Hayashi

Anys: 1970 i 1971

Nombre de toms: 1

Estat: publicada per Ponent Mon, descatalogada i redistribuïda a un preu irrisori.

Traductor: Víctor Illera Kanaya

Informació: Quan el gekiga es trobava en el seu moment estel·lar, el Seiichi Hayashi va participar amb aquest manga en l’extinta Garo, la revista de referència per als seguidors d’aquest moviment. L’any 2000 se’n va fer una nova edició i el 2007 en va sortir a la venta una OVA.

Ressenya: Quan vaig acabar de llegir aquest tom per primera vegada, tenia maldecap i no sabia ben bé  definir la història. Va ser a la segona relectura que, més o menys, vaig acabar enxampant-li la dinàmica.

El manga alternatiu moltes vegades és difícil d’entendre i no saps per on agafar-lo. La narrativa d’aquesta obra està carregada de simbolisme i, tot i que hi ha algunes referències occidentals, el distanciament cultural no ajuda pas a ficar-s’hi de ple. Sortosament, la història és senzilleta i té una trama principal ben definida: els problemes de parella de l’Ichiro i la Sachiko degut a l’obsessió de ser mangaka del primer.

Malgrat la primera impressió, es pot dir que aquest manga m’ha agradat. Fet i fet, em motivo molt amb aquesta mena de reptes i li dono voltes i més voltes al tema. M’encanta després la sensació d’haver entès quelcom i entrar en una mena d’il·luminació.

Exemple de l'omnipresent simbolisme.

Aquest manga, per sobre de tot, transmet els sentiments de frustració i solitud com pocs. Però no només es queda aquí, sinó que realitza un seguit de crítiques socials, algunes més subtils que d’altres com poden ser: a la Garo (la revista on es publicava aquest manga i, precisament per això, em va estranyar), a les feministes japoneses quan es casaven i, sobretot, als joves, que donem massa importància a banalitats i se’ns passa per alt allò que realment és transcendent.

Una cosa que m’ha sorprès moltíssim és l’època en què es va realitzar aquesta obra. El dibuix no ha envellit gens; és súper-actual! Si m’haguessin dit que es va fer l’any passat, m’ho hauria cregut i tot.

La traducció és bastant correcta, però té alguns defectes de traductor automàtic, com pot ser atorgar gènere masculí a quelcom femení, la qual cosa em feu lleugerament més difícil comprendre l’obra. Aquests detalls et deixen descol·locat. Per la resta bé, però.

L’edició és totalment estàndard i si en tinc alguna queixa és pel preu al que va sortir a la venta i perquè els de Ponent Mon no s’han dignat a posar cap mena de reportatge al final. Sí, ja sé que l’editorial no hi està obligada, però amb un manga tan estrambòtic com aquest, hauria estat de gran ajuda per a poder acostar-se una mica més a la seva escència.

Compte amb els mangakes. Tenen portals dimensionals a les mans.

D’altra banda, m’agradaria fer esment sobre que no puc arribar a comprendre com Ponent Mon va decidir arriscar-se amb una obra com aquesta i publicar-la en aquesta edició tan discreta (i amb aquest preu abusiu). Segons el meu punt de vista, diversos factors la converteixen en el súmmum de la no-comercialitat. De cara als aficionats al manga, el dibuix no resulta gens atractiu i el nom de l’autor és completament desconegut. De cara als aficionats de còmic americà-europeu, que són els principals consumidors dels mangues editats per Ponent Mon,  està editat en sentit de lectura original (la qual cosa, per a mi, suposa un al·licient) i el tom és rematadament baix pel que estan acostumats. A més, puc afegir que per la portada, aquesta obra podria passar més aviat per un llibre que no pas per un còmic, la qual cosa no ajuda en absolut. I, evidentment, tampoc ajuda el fet que l’edició fos més aviat normaleta i es posés originalment a la venta per 15 €. Jo, sincerament, mai hauria pagat aquest preu per aquesta obra, ni tan sols ara, que sé que m’agrada, perquè, si bé amaga un elevat talent, no és el millor que he llegit. Ni tan sols dins de l’excentricitat en què es mou.

Pros:

• Et fa trencar-te una mica el cap i treure-li la pols a les neurones.
• L’última pàgina és pura catarsi.

Contres:

• A vegades, fins i tot després de vàries relectures, la narració resulta una mica confusa.

Recomanable a tot aquell que adori el manga gafapasta i alternatiu.

Vergonya aliena

No trobo millors paraules per a descriure com em sento davant tot el calvari que s’ha muntat aquests darrers dies envers l’editorial Glénat.

Anem per parts: Actualment, l’àmplia majoria d’edicions de manga, pel que fa a Espanya, no estan cosides. Ni falta que fa. Això del cosit és una mera excusa. El que realment preocupa al fandom és no tenir edicions amb pàgines tan esmeradament blanques i brillants que facin mal als ulls. Sincerament, penso que se n’ha fet un gra massa. No vull ni pensar què hauria passat si, en comptes de canviar el paper, haguessin deixat de fer sobrecobertes, per a posar un exemple. This is Sparta!!

Em fastigueja que la gent no solgui queixar-se de les males traduccions, però sí de quelcom tan banal com això. D’altres editorials he comprat mangues que, acte seguit, havia de llegir per scanlations en anglès, perquè sinó, no podia seguir bé el fil de l’història. Tant se fa que estiguessin en castellà, que jo entenia millor traduccions d’aficionats en una llengua que no és meva. Això sí que és vertaderament penós.

No té res a veure amb l'entrada, però aprofito per a fer la seva recomanació.

D’altra banda, altre cop s’està atacant massivament les edicions en català. Jo què vols que et digui; tots aquests que ara es queixen haurien de tenir un mínim de sentit de la proporció i no protestar tan alt. Per motius obvis, la majoria de publicacions en català són més cares que les seves equivalents en castellà. Pels pocs títols que edita Glénat en català, em sembla completament exagerat que es demonitzi la llengua catalana amb tanta ferotgia.

Que el blog d’un amant apassionat del còmic s’hagi hagut de convertir en aquest esperpent, m’indigna i m’omple d’impotència.

Els més entesos afirmen que per a poder publicar a Espanya certs mangues qualificables com obres mestres, el mercat encara ha de madurar bastant. Ho reafirmo. Absolutament. El mercat del manga a Espanya ha de madurar. Però ja no només en una qüestió de mer refinament. Sinó també en una bona dosi de sentit comú i, si més no, un glop d’ètica.

‘Stranger Mukō Hadan’ i més impressions de l’anime del ja no tan nou 3XL

El Samurai Sense Nom, traducció oficial del títol ‘Sutorenjia Mukō Hadan’, és una pel·lícula que val la pena mirar si t’agraden les batalles espectaculars. Realment, totes i cadascuna de les lluites són memorables i, a més, van tenint lloc en diferents escenaris i condicions meteorològiques. Un altre punt a favor és que n’hi ha un munt i que no s’allarguen excessivament.

Argumentalment… la cosa ja varia. La història està plena de tòpics, no aporta res i el final em va deixar indiferent. A més, el comportament del gos no em sembla gaire creïble; és com si tingués una intel·ligència superior als de la seva espècie o quelcom per l’estil.

En quant a l’animació, es podria dir que és bona si no fos pels muntatges fets a ordinador que han ficat a calçador. Quan veig coses així en pel·lícules de dibuixos em sento enganyat. Ja sé que és més fàcil, ràpid i rentable fer això, però, és que, francament, queda cutre amb majúscules.

Sobre la resta de l’anime d’aquest canal, l’he anat deixant de veure paulatinament. Més que res perquè necessito les meves hores de son i l’anime no m’apassiona tant com per a fer-me-les perdre. També m’agradaria comentar que hi ha certs aspectes del doblatge que em treuen de polleguera. Teòricament, tant dobladors com traductors són professionals, però no ho semblen en grans pífies com: pronunciar ‘yo’ en comptes de ‘jo’, traduir per el remaleït ‘els hi’ (exemple: *Els hi vaig comprar una barra de pa.) en comptes de per ‘els’ (exemple: Els vaig comprar una barra de pa.) i traduir ‘ans-en’ (exemple: *anans-en) en comptes d’ ‘ar-nos-en’ (exemple: anar-nos-en), entre d’altres que em deixo al tinter. Un altre error ja no tan estratosfèric és que molts dels actors de doblatge no saben romanji i no pronuncien determinats noms com haurien de fer-ho. Per la resta, tot correcte i cal afegir que em vaig acabar habituant a la veu d’en Ryuk; ara la trobo adecuada.

Vinland Saga [tom 1]

Autor: Makoto Yukimura

Anys: 2005-?

Nombre de toms: 9 (però ja han aparegut capítols que corresponen al tom 10)

Estat: Al Japó encara està oberta. Aquí no està llicenciada, però jo trobo que la probabilitat que ens arribi és relativament elevada. Les editorials de moment no han fet cap declaració al respecte, però es tracta d’un manga conegut, amb un bon dibuix i unes escenes de lluita d’allò més dinàmiques.

Traductor per a l’edició francesa: Xavière Daumaire

Informació: Vinland Saga començà a publicar-se en una revista setmanal, però com que va arribar un punt en què l’autor se saturà, els editors li van permetre que passés a publicar a una revista mensual de la mateixa companyia. Això implicà que els dos primers toms hagin tingut dues edicions diferents en un marge de temps curt.

Segons tinc entès, actualment, la sèrie gaudeix de bona salut no només al Japó, sinó a molts altres països on es publica.

Ressenya: En Thorfinn és un jove però destre lluitador al servei d’Askeladd, un sanguinari guerrer víking i l’assassí del seu pare. El noi està obsessionat en cobrar-se la seva venjança, per la qual cosa resta al costat d’Askeladd, malgrat que li resulti repugnant. Tot i així, mai l’atacarà per l’esquena, sinó que el va desafiant en duels cada cop que obté algun mèrit en el camp de batalla.

Aquest manga m’ha resultat insípid. I no sé ben bé per què. Mirant-ho de manerea objectiva, Vinland Saga té un bon grapat d’ingredients que necessita un best seller: un protagonista que cau bé malgrat la seva arrogància, passats foscos, conspiracions, dolents molt dolents, bons massa bons, pretensions filosòfiques, grafisme treballat, noies boniques… Què ha fallat? Sincerament, trobo que li falta un noséquè per a poder dir que realment m’ha agradat. La lectura d’aquest primer tom m’ha deixat fred, ras i curt.

La Terra és una circumferència pels marges de la qual cau l'aigua...

L’única queixa que tinc envers l’edició francesa és que al final del tom hi ha ni més ni menys que 3 fulls completament en blanc! I això sense comptar els dos anteriors, que podrien, perfectament, haver quedat reduïts en un de sol. Aquí, l’editorial Kurokawa ha manat l’ecologia a fer punyetes. Si ens posem a fer càlculs de la de toms #1 (i no sé si en la resta també hi és present aquesta manca de consideració), ens surt una barbaritat de paper desaprofitat. Com per a fer uns quants toms. La resta, tot correcte. El paper potser és lleugerament pitjor que el de les edicions espanyoles, però no és una cosa que em molesti; és més, segons diuen, el paper massa blanc cansa la vista. D’altra banda, al principi del tom hi ha 4 sucoses pàgines a color.

Pros:

• És una alenada d’aire fresc poder llegir manga en el qual l’acció no té lloc al Japó, sinó en un ambient més pròxim.
• El dibuix és magnífic i en les escenes de lluita l’autor es llueix.

Contres:

• Mmmmm… cap? (A part dels fulls de més de l’edició francesa.)

Recomanable a tot aquell que li agradin les batalletes plantejades amb un mínim de serietat.